Localització: 41.930523,2.350403 · Alt.

En aquest indret, es barregen les aigües dels torrents que vénen del sot de Collsameda i del Sot Fosc. Són l’origen del torrent de Tavèrnoles, que passat el Pont del Vent formen el Rastell del Compòsit. 
Verdaguer conta que els Nitons “negres i banyuts” surten del gorg en dies de temporal i ataquen els vianants. Per bé que els folguerolencs coneguem el lloc com gorg de Llitons, no hi ha dubte que el gorg dels Nitons de la prosa verdagueriana correspon amb tota exactitud al mateix indret. Podeu contemplar encara “les roques de foc”, les bardisses, la fondària, l’estretor del salt d’aigua, encara avui, com les veié Verdaguer en la infantesa i com les descrigué en la joventut.
“Quan fórem dalt de la collada, acabava d’empassar-se’n (lo sol) entre núvols; i de la tempesta llunyana, davallant dels Pirineus, feia atansar més fosc i paorós lo vespre... Al sentir sos trons i brogit terribles, un d’ells ( dels llenyataires): - Afanyem-nos! – exclamà – Déu nos guard que la tempesta ens  assolís en aqueixes fondalades del gorg dels Nitons. Una nit que jo m’ensopegava de passar-hi, sortiren aqueixos, tot negres i banyuts, i, pegant a fugir jo, em seguiren fins al mas del Collet amb bels tremolosos i feréstecs. Correm, da-li, correm! Lo pare, Déu lo perdó, també s’hi havia trobat una vegada...”

L’altra versió diu:
“Passades les primeres serres, trobem un gorg, anomenat dels Nitons, que fa feresa d’aguaitar des del camí, entra els arços i romegueres que l’amaguen. Lo torrent hi salta des de nostres peus entre dues espadades roques de foc que el reben encaixonant i se n’engolen cap a la fondària, que no és més que la d’un pou, i en la fosca s’hi veuen bellugar les escumes i la sorra. Jo no havia sentit a parlar del gorg dels Nitons, però bé massa que me’n parlà abans de gaire un vell llenyataire. Al sentir son so aspre que hi puja perdurablement – eixorda i fa tremolar el més fort -, exclamà un dels llenyataires....”