Conclusió
Colom
A les paraules del solitari, sent lo genovès nàixer un nou món en sa fantasia. Lo bon ancià li dóna ales amb ses avinentes raons. Oferiments de Colom a Gènova, Venècia i Portugal. Lo somni d’Isabel. De la vàlua de les joies de la reina, ell ne compra naus. Lo vell, des del promontori, lo veu volar a la més gran de les empreses, i s’extasia davant l’esdevenidora grandesa de la pàtria.
Fineix als llavis del bon vell la història, i, com dormint lo somni de la glòria, l’inspirat mariner no li respon, es que, envolt amb la boira del misteri, amb celísties i llum d’altre hemisferi, dintre sa pensa rodolava un món.
Darrera aqueixa Atlàntida enfonsada, la verge de son cor ell ha obirada, com, part d’allà d’un pont, gentil ciutat; com darrera d’eix cel, cels més hermosos; com, darrera eixos astres lluminosos, lo tabernacle d’or de l’Increat.
De cara al sol, que es pon entre porprada boirina, com fugint de sa mirada, sembla haver-lo sorprès en son camí, i cridar-li, fent ales de sos braços: «Espera’m, astre; tot seguint-te els passos, Fiat! vull dir al caos ponentí».
I en èxtasis exclama: —D’estelada giravolta la terra coronada; demà veurem renàixer el sol ponent; si amb son carro de llum, que el cor enyora, no daura altre país fins a l’aurora, doncs, què hi va a fer, digueu, a l’Occident?
La mar que a vostres peus dorm i somnia, no us porta d’altres platges l’harmonia? ¿l’aire no us duu perfums de paradís, ni planyívols sospirs d’una sirena, que busca d’altres braços la cadena, morint d’amor son cor enyoradís?—
Llavors lo savi, amb màgiques paraules, les veritats esbrina que, entre faules, en rònecs pergamins ha espigolat; a Plini i a Estrabóª fa aurífics plagis, retrau de nostre Sènecaª els presagis, i els somnis i records del temps passat.
Conta haver vist, de l’Oceà entre roques, de pins desconeguts superbes soques, i entre els esqueis de l’illa de les Florsª haver deixat l’onada riberenca dos cadavres de cara vermellenca, d’algun secret del mar reveladors.
I abraçant-lo, afegeix: —¿Tu lligaries, gegant de les darreres profecies, de la terra els extrems com d’un mantell? Missatger de l’Altíssim, vés; de l’ona, qui, per traure’t a port, un pal te dóna, per traure-hi un món bé et donarà un vaixell.
—Si, me’l darà —respon-li—, i per haver-la dels palaus de Neptú la millor perla, jo tornaré l’Atlàntic a pontar. Desperta, humanitat; mira ta Eva que d’un tàlem de flors flairosa es lleva; Adam dels continents, vés-la a abraçar!—
I, com un astre empès per mà divina, a Gènova l’hermosa s’encamina, de l’Edèn de la terra a dur la clau; mes ella, com galera desarbrada, no gosa obrir ses ales a l’airada que l’alçaria més amunt d’on cau.
Veent que li tanca Gènova la porta, gira els ulls a Venècia, encara forta per carregar a sa espatlla un continent; mes, feta al terratrèmol de la guerra, ou lo projecte d’eixamplar la terra com paraules de llengua que no entén.
Ai! de sos Duxs no és ja la mar esposa, puix d’altra mà més pura i més hermosa espera rebre el nupcial anell. —A Ibèria torno! —el Genovès exclama, i entra en Lisboa quan n’eixia Gama a Líbia a dar lo tomb, com a un vaixell.
A Joan segon oferta en fa il·lusória, que prova, ingrat, de pendre-li la glòria; i, veent-se en terra el mariner perdut, dels seus somnis pel cel busca una estrella, i et veu a tu, Isabel la de Castella, la reina de les reines que hi ha hagut.
Tu sospesares, sola tu, sa pensa; tu midares d’un colp sa ullada immensa, i al teu prengué la flama de son front quan a tes plantes deia: —Gran senyora: dau-me, si us plau, navilis, i a bona hora los tornaré tot remolcant un món.—
Somni d’Isabel
Ella es posa la mà als polsos, com un àngel mig rient; gira a Ferran sos ulls dolços, i així diu-li gentilment:
—A l’apuntar l’alba clara d’un colom he somiat; ai! mon cor somia encara que era eix somni veritat.
Somiava que m’obria la mora Alhambra son cor, niu de perles i harmonia penjat al cel de l’amor.
Part defora, a voladúries sospiraven les hurís, dins l’harem oint cantúries d’àngels purs del paradís.
Inspirant-me en eixos marbres jo et brodava un ric mantell, quan he vist entre verds arbres rossejar un bonic aucell.
Saltant, saltant per la molsa, me donava el bon matí; sa veu era dolça, dolça com la mel de romaní.
Encisada amb son missatge, vegí’m pendre el ric anell, ton anell de prometatge, d’art moresc florit joiell.
«Aucellet d’aletes blanques». li diguí, «per mon amor, tot saltant per eixes branques, ai!, no perdes mon tresor.»
I se’n vola per los aires, i el meu cor se’n vola amb ell: ai, anellet de cent caires!, mai t’havia vist tan bell!
Terra enfora, terra enfora, l’he seguit fins a la mar; quan del mar fui a la vora m’asseguí trista a plorar,
puix de veure ja el perdia, i, ai!, llavors com relluí! sembla que al nàixer es ponia l’estel viu del dematí.
Quan en ones ponentines deixà caure l’anell d’or, d’on, com sílfides i ondines, veig sortir-ne illes en flor.
Semblava als raigs del migdia, d’esmaragdes i robins; petit cel de poesia fet per mà de serafins.
Ell, cantant himnes de festa, una garlanda ha teixit; me’n corona humil la testa, quan lo goig m’ha deixondit.
Aqueix colom és qui ens parla, missatger que ens ve de Déu; car espòs, hem de trobar-la l’Índia hermosa del cor meu.
Vet aquí, Colom, mes joies; compra, compra alades naus; jo m’ornaré amb bonicoies violetes i capblaus.
Diu: i d’anells i arracades se despulla, amb mans nevades, com de ses perles un cel; riu i plora ell d’alegria, i, amb son cor en harmonia, perles, ai!, de més valia llisquen dels ulls d’Isabel.
Ensems aguaita el sol dintre l’Alhambra, i amb son raig amorós omple la cambra, crostada d’or, topazis i safís; i, descloent-se en refracció il·lusòria, enrotlla als tres l’aurèola de glòria, que és l’ombra dels elets del paradís.
Troba Colom navilis, i en llur tosca ala afrontant, magnànim, la Mar fosca, la humanitat li dóna el nom de boig; al Geni que la duia, en sa volada, de promissió a la terra somniada, com Moisès per les aigües del Mar Roig.
Lo savi ancià, que des d’un cim l’obira, sent estremir lo cor com una lira: veu a l’Àngel d’Espanya, hermós i bell, que ahir amb ses ales d’or cobrí a Granada, eixamplar-les avui com l’estelada i fer-ne l’ampla terra son mantell.
Veu morgonar amb l’espanyol imperi l’arbre sant de la Creu a altre hemisferi, i el món a la seva ombra reflorir: encarnar-s’hi del cel la saviesa; i diu a qui s’enlaira a sa escomesa: —Vola, Colom... ara ja puc morir!
fi