Introducció :
S'encontren en alta mar un bastiment de Gènova i altre de Venècia i s'escometen en batalla. Sobrevé gran temporal i un llamp encén lo polvorí d'un d'ells, que, esberlant-se, arrossega també l'altre a l'abisme. Soldats i mariners se'n van a fons; sols amb prou feines se salva un jove genovès que, abraçat amb un tros de pal, pot prendre terra. Un savi ancià que, retirat del món, vivia vora la mar, surt a rebre al nàufrag; lo guia a un rústec altar de la Verge i tot seguit a sa balma, feta de branques i roca, a on lo retorna. Dies aprés, veient al mariner capficat mirant aquelles aigües, li conta llur antiga història per distraure'l del passat naufragi.
Vora la mar de Lusitània, un dia los gegantins turons d'Andalusia veren lluitar dos enemics vaixells; flameja en l'un bandera genovesa,i en l'altre ronca, assedegat de presa,lo lleó de Venècia amb sos cadells.
Van per muntar-se les tallantes proes,com al sol del desert enceses boes,per morir una o altra a rebolcons;i roda com un carro el tro de guerra,fent en sos pols sotraquejar la terra,temerosa com ells d'anar a fons.
Així d'estiu en tarda xafogosa dos núvols tot just nats, d'ala negrosa,s'escometen, al veure's, amb un bram,i, atrets per l'escalfor de llurs entranyes,s'eixamplen acostant-se, les muntanyesfent estremir a l'espetec del llamp.
Amb cruixidera i gemegor s'aferren,com espatlludes torres que s'aterrentrinxant amb sa caiguda un bosc de pins;i entre ais, cridòria i alarit salvatge,ressona el crit feréstec d'abordatgei cent destrals roseguen com mastins.
A la lluita carnívora i ferestabarreja sos lladrucs negra tempestacongriada a garbí sobtadament,i revinclades ones s'arrastellen,damunt les naus, que cruixen i s'estellencom un canyar dins esverat torrent.
L'espantosa abraçada més estrenyen,i es topen, se rebolquen i s'empenyen,acarades ses boques de volcans;de l'hòrrida tormenta no s'adonen,i escopint foc i ferro s'abraonena la gola d'abismes udolants.
Tal un raser de roures muntanyesosen temps d'estiu pel llenyataire encesosde l'huracà al rufet devorador,fa ressonar per conques i cingleresplors i crits i grinyols d'homes i feres,aspre gemec d'un petit món que es mor.
Ofegant lo brogit de la batalla,un llamp del cel espetegant davallade la nau veneciana al polvorí;se bada i roda al fons feta un Vesuvi,mentres romp la de Gènova un diluvid'escumes, foc i flama en remolí.
Càrrega i nau les ones engoliren,i amb elles los taurons s'ho compartiren;de mil guerrers sols lo més noi roman;entre escuma a flor d'aigua un pal obira,i, quan lo braç per amarrar-s'hi estira,altra onada el sepulta escumejant.
Mida l'abisme bracejant, i destrene surt muntat a un tros de l'arbre mestreque gira on bé li plau com un corser,i al terbolí es rebat de les zumzadescom vell pastor al mig de ses ramadesde banyegaires bous que abeura el Ter.
Los cetacis aflairen carn humanaque l'àliga de mar també demana,fent parella amb lo corb; pertot arreul'escometen records del cataclisme;a cada pas lo xucla un nou abisme;qui el traurà de sa gola? sols un Déu.
Al cim d'un promontori que roseguenles ones que a ses plantes s'arrosseguen,fugint del món dolent la vanitat,vivia un religiós de barba blanca,de l'arbre del saber mística brancaque floria en la dolça soledat.
Llàntia un dia del món, al cel suspesa,l'enlluernà amb sos raigs, i en sa vellesa,com per més bell renàixer mor lo sol,deixat havia el món i ses corones,i nià com alció sobre les ones,de sa infantesa falaguer bressol.
I quan de nits la tempestat brogia,dant far als pobres nàufrags, enceniala trèmula llanterna de l'altar:i els qui amb ull ple de llàgrimes la veien:-Ja som a port -agenollant-se deien;-veu'se-la allí l'Estrella de la mar.-
Maria! ella és lo nord del jove tendreque, sentint en son cor la vida encendre,amb més coratge rema i més delit;i al raig creixent de la celístia hermosa,veu de més prop la terra somiosa,com verge a l'ombra d'un roser florit.
S'hi acosta panteixant, mira i remira:mes ai!, lo promontori que hi obirasembla un penyal per l'ona descalçat:recula esfereït, com qui entre molsad'un fresquívol verger, rosada i dolça,ha vist un escurçó mig amagat.
Desviant-se amb molt greu de l'aspra serra,cerca amb deler més planejanta terra,mes son cor jovenívol no pot més:en ses venes la sang s'atura i glaçai, l'esma ja perduda, al pal s'abraça,sentint-se caure de la mort al bes.
Mes alça al llantió l'ullada trista,i a sa claror verda planícia ha vista,per rebre'l, sos domassos desplegar;rema d'aire i, de sobte, amorosides,fins l'ajuden les ones, enternidesde veure'l tan hermós agonisar.
Gronxant-lo, com en braços de sirenes,lo posen en blaníssimes arenes,de joncs i coral·lines en coixí,quan, com ull amorós en gelosia,d'entre els cingles de Bètica sortia,per veure el món, l'estrella del matí.
En lo sorral ou remoreig de passos,i, oh santa Providència!, obrint-li els braçoslo venerable vell se li apareix.-Vine -li diu-: al primer raig de l'albate vull acompanyar a la que et salva,per qui la primavera refloreix.-
Un viarany que es clou entre falgueres,los guia a un bosc d'alzines i oliveres,del munt platxeriós turbant gentil,on veu entre el brancatge que floria,sota cortines d'heura i satalia*,d'un altar de la Verge el camaril.
(* roser mesquer)
Entra el nàufrag al místic oratori,i, fent d'un aspre tronc reclinatori,cau als peus de la imatge de genolls;i per ses galtes tendres i colrades*pels besos del mestral i les onades,corren de goig les llàgrimes a dolls.
(* emmorenides)
Dins un esquei*, frontera a la capella,una celda es desclou, celda d'abellaentre els braços molsosos d'un penyal;allà de fruit mengívol lo convida,sobre jonça* afelpada, encara humidaper la pluja batent del temporal.
(* Massa rocallosa, de superfície clivellada i cantelluda.
* Planta herbàcia de flors blaves.)
Vora la mar semblava el cap de serralo mirador del cel sobre la terra;un dia que rodaven pel bell cim,veient lo vell al mariner pensívol,lo crida a seure sota un roure altívol*,a on no arriba el salabrós ruixim.
(* altiu)
I obrint lo llibre immens de sa memòria,descabdella el fil d'or d'aquesta història,de perles d'occident pur enfilai;i el jove, per qui Europa era poc ampla,de l'ànima les ales més eixampla,com l'àliga marina al pendre espai.
De migdia amb sos raigs la terra envolta,com vella els fets de sa infantesa escolta,i el mar, mig adormit, aixeca el front,tot barreja sa música al gran càntic,lo vell semblava el Geni de l'Atlàntic,mes son gentil oient era Colom.