Cant primer
L'incendi dels Pirineus
Exposició. Lo Teide, Espanya naixent. La veu de l'abisme. Invocació al Déu de les venjances. Naix un gran foc entre Roses i Canigó, fent pastura de boscos i ramades. La maça de Roldan. L'incendi abriga el Pirineu d'un cap a l'altre. Hèrcules s'hi acosta aprés de batre els gegants de la Crau, i d'entre les flames treu a Pirene. Eixa diu-li ser cap de brot de la nissaga de Túbal i reina d'Espanya, tot just destronada per Gerió, qui per segar-li millor l'avantatge, veient-la fugir a la muntanya, ha calat foc a ses boscúries. Pirene mor i Alcides li alça un mausoleu de roques a l'extrem de la cordillera, allargant-la fins a la mar. Regalims d'or i argent que dels roents cingles baixaren a les planes. Conflent i Portvendres. L'hèroe se'n baixa cap a Montjuïc, on s'embarca, prometent fundar una gran ciutat a l'abric d'aquella serra.
Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra?En altre temps d'alegres Hespèrides fou hort;encara el Teide gita bocins de sa desferra,tot braolant, com monstre que vetlla un camp de mort.
Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien,pertot càntics de verges i música d'ocells;ara en palaus de marbre les foques s'hi congrieni d'algues se vesteixen les prades dels anyells.
Aquí estengué sos marges lo continent hesperi;quins mars o terres foren ses fites, ningú ho sap;lo sol, però, que mida d'un colp d'ull l'hemisferiera petit per veure'l a pler de cap a cap.
Era el jou d'or que unia les terres ponentinesi, cor de totes elles, com font del paradís,los dava clares aigües a beure i argentines,i en sos immensos braços dormia el món feliç.
Per ella es transmetien, com per un pont amplíssim,d'un maig etern en ales, ses cries i llavors,aucells de ros plomatge, de refilet dolcíssim,dels aromers la flaire, cantúries i tresors.
Rei n'era Atles, aquell qui de la blava voltalos signes a una esfera de jaspi trasplantà,i del sol i de l'astre que més lluny giravoltala dansa misteriosa i harmònica explicà.
Per ço, dels fills de Grècia la somiosa pensalo veia, com muntanya, tot coronat d'estels,i ajupit, sens decaure, davall sa volta immensa,servant amb ferma espatlla la màquina dels cels.
En gegantesa i muscles sos fills li retiraren,mes com un got de vidre llur cor fou trencadís,puix aprés que els reialmes i tronos revoltaren,també el de Déu cregueren seria escaladís.
Mes una nit bramaren la mar i el tro; de trèmolcom fulla en mans del Bòrees, l'Europa trontollà,i, despertada a punta de dia al terratrèmol,d'esglai cruixint-li els ossos, no veia el món germà.
I assaborint lo tebi record de sos abraços,semblava viuda dir-li: -Oh, Atlàntida! a on ets?Com solia, ahir vespre m'endormisquí en tos braços,i avui los meus no et troben, d'esgarrifança freds.
On ets?- I ai!, on l'hermosa solia els cors atraure,lo pèlag responia: -Jo l'he engolida anit;fest-te enllà! entre les terres per sempre em vull ajaure;ai d'elles!, ai, si m'alço per eixamplar mon llit!-
Li carregà feixuga l'Omnipotent sa esquerra,i el mar d'una gorjada cadavre l'engolí,restant-li sols lo Teide, dit de sa mà de ferreque sembla dir als homes: -L'Atlàntida era ací!-
Eix màstil del navili romput illes rodegen,de Jezabel* impura com rebatuts quarters;quan al passar los segles sa gran desfeta vegen,diran: -Mirau on para la via dels plaers.-
(* Personatge nefast de la Bíblia)
Fou lo gegant que pinten amb tot l'Olimp en guerra;l'ixent sol amb sos braços tocava i lo que es pon;i no content d'estrènyer, com dintre el puny, la terra,d'estels volgué pujar-se'n a coronar son front.
Mes del Tronant brunzenta, derrocadora flama,de sa escala de cingles suspesos l'estimbàal mar bullent de sofre i ones de foc, on brama,retorcent-se a la càrrega feixuga d'un volcà.
I a tu qui et salva, oh niu de les nacions iberes,quan l'arbre d'on penjaves al mar fou submergit?qui et serva, jove Espanya, quan lo navili on erescom gòndola amarrada, s'enfonsa migpartit?
(Espanya naixent)
L'Altíssim! Ell, de nàufrag tresor omplint ta popa,del Pirineu, niu d'àligues, t'atraca als penyalars,dessota el cel més blau, darrera eix mur d'Europa,i al bressoleig, com Venus, de dos immensos mars.
Per ço, de les riquesesª lo déu en tu posarenlos grecs, entre argentífers turons veent-te florir;millor que el d'or de Colcos preuat velló hi trobaren,a Homer dares l'Elíseu i a Salomó l'Ofir.
(Nota 1)
De l'Atlàntida al veure't hereva, en son enterrolos pobles que et festegen digueren: -Ella rai!què importen a l'abella los trossos de ton gerro,si, flor dels vinents segles, los quedes tu?- Mes ai!
Quan l'huracà amb ses ales remou lo negre abisme,jo sento, entre el diàleg dels mars, sa fonda veu,tètric gemec que encara li arrenca el cataclisme,i a les terres que foren germanes crida: -Adéu!
(La veu de l'Atlàntida, que ve de l'abisme)
Fui la major de totes, podria dir-vos filles;Europa entre madrèpores dormia allà al pregon,lo Caucas i Apenins eren rengleres d'illes,i ja l'abril cenyia de roses lo meu front.
He vist d'un llit de perles alçar Nàpols i Ibèria;he vist Sahara, Grècia i Egipte al fons del mar;l'onada he vist que em colga jugar sobre Sibèria,i, espinada d'Europa, los Alpes eriçar.
Geganta jo, engrapava com mà de Déu la terra,amb l'Atles, Serra Estrella i els Pirineus per dits,i un vespre, obrint ses boques, l'abisme fosc m'enterra,los elements tots quatre dansant sobre mos pits!
I vosaltres?, vosaltres, la mar que us embolcallallençau a mes espatlles, badant los ulls al sol;vostres bolquers d'escuma me dàreu per mortalla,com orfenets de mare rient en lo bressol.
Què val ara que mostre Plató diví a la històriamon nom escrit amb astresª del cel en lo llindar,si ja de mi perdéreu, ingrates, la memòria,mes ai!, i em bat per sempre la immensitat del mar?-
(Nota 2)
Senyor de les venjances, donau alè a mon càntic,i diré el colp terrible que, rebatent-la al fons,féu desbotar als amples Mediterrà i Atlàntic per desunir los mons!
(parla el vell)
* * *