Cant quart

Gibraltar obert

L’hèroe, empès per una força sobrehumana, gira espatlles a sos enemics. Planta vora Gades lo brot de taronger. Se’n puja a Calpe, muntanya que, capçal de l’Atlàntida, lligava l’Europa amb l’Àfrica. A l’obrir-la a colps de clava, veu ésser l’Exterminador qui mou son braç. L’Àngel, irat, li fa veure el combat dels elements contra la gran víctima. Son crit de venjança. Dalt, al fons del cel, l’Altíssim condemna l’Atlàntida a ésser esborrada del món i a aqueix a ésser trossejat en continents. Hèrcules entra, junt amb la mar, en la terra damnada.

Mes ja de les guspires d’inspiració que hi volen, al front de l’hèroe envien la més hermosa els cels; com de florides branques, que als passerells bressolen, una flor cau que fóra germana dels estels.

Entre rouredes d’armes i punys batents s’escorre, la clava corsecanta tot carregant-se a coll; traspassa els rius, tramonta les serres a més córrer fins que dels camps de Gades trepitja el sec rostoll.

En un marge, que ombregen palmes reials, s’atura, tendre encara, a plantar-hi lo brot de taronger; i, a corre-cuita anant-se’n: —Una altra mà més pura te regue i cuide —diu-li—, puix jo tinc altre afer.

Lo sol besa, aclucant-se, dels puigs la cabellera, que arrencarà, per fer-se’n molsós coixí, la mar; apar llàntia expiranta damunt la capçalera d’un gegantí cadavre que van a amortallar.

Llavors lo freu no hi era; lo braç amb què encaixara Bètica amb Líbia era aspra renglera de turons, ciclòpea cadena, de què són caps encara de Gibraltar i Ceuta los dos altívols monts.

Amb ella l’Arquitecte diví fermà tes ones, Mediterrà, que esquerpes sortien de ton llit per córrer a un mar més ample, lleons vers ses lleones, que amb sa platja forcegen frisoses a llur crit.

Eix mur o rastellera* de cingles era Calpe; los Pirineus no foren més amples ni majors, si, enamorat d’Espanya, vingués a seure-hi l’Alpe atret, com les abelles, pel riure de les flors.

* fila de coses

Mes està escrit: un vespre, del mar la cadireta*, sols per rentar l’Atlàntida d’un crim, s’aixecarà, i per penjar al sostre son niu, una oreneta no trobarà en tota ella prou terra l’endemà.

* comporta petita

Sos turons, que, com arbres de nau en lo naufragi, cauran romputs, tremolen a cada sol ponent; i avui, com si a complir-se vingués un mal presagi, transmeten a les plantes llur fort tremolament.

Tu sola dorms embriaga, de l’Occident, oh reina; no et sents desfer a trossos, l’abim glatint-te ensems? no veus al cel un glavi* de foc que es desembeina? cau de genolls i prega; mes ai!, no hi ets a temps!

* espasa

Que del suplici és l’hora terrible: ja llampega la clava, al front de roca de Calpe davallant, com sanguinós cometa que pel cel s’arrossega, secades*, pestes, llàgrimes, ruïna i dol vessant.

* temporada llarga sense pluja

Cauen d’esglai los homes; s’escruixen les muntanyes; amb gran panteix espera quelcom d’horrible el món, i, al colp esportellant-se la serra, ses entranyes mostra al sol, que entre boira per sempre se li pon.

Ell pren alè, i lo ferre tallant torna a les bromes, de l’hort de les delícies per fer-ne un camp de morts; quan, com un vol de tendres i místiques colomes, l’enrotllen amorosos d’Hesperis los records.

Planyent de son amor a la regina hermosa, lo mall, que abranda els aires caient, vol decantar; mes eix, entossudint-se, s’aterra, i la resclosa, com fèrrea porta, s’obre de bat a bat al mar.

S’estimba amb castells d’aigua l’esllavissada serra, i al cru espectec s’esquerda l’Atlàntida trement; los estels, dalt, aguaiten si esclata en llamps la terra; la terra, si amb sos astres li cau lo firmament.

L’hèroe, esblaimat*, sospita que és tot allò un desvari; quan veu a ses espatlles un Geni agegantat, de qui la grega lira, profana en lo santuari, ni, veu del cel, la Síbil·la de Delfos, ha parlat.

* empal·lidit

En llampegueig volcànic sos ulls grifolen* ires; terbolins l’arrebossen*, fredat i confusió; lo foc del cel li encercla corones de guspires; li és música escoltívola l’espetegar del tro.

* "llancen"
* cobreixen, embolcallen

Brandeja amb mà ferrenya l’espasa flamejanta que romperà en lo dia darrer lo pern* del món; i, escamarlat damunt la víctima geganta, peu ençà, peu enllà, l’hi descarrega al front.

* eix

Vessant de Déu les ires on fou trempada, hi baixa, semblanta a una columna d’incendi pirenaic que, com faixà l’Europa, l’Atlàntida ara faixa, «Para el coll», com dient-li «abisma’t ja, que caic».

Espignet de la trompa que als mons, en sa agonia, cridarà a l’espantable juí del Criador, sa veu desbota rústega pel cel, que s’incendia, com de cent rodants carros traqueig retronador.

—Atlants, heu de desésser: la terra fins que us serva se n’ha d’entrar a estelles com a vaixell podrit; faça’s enllà o enfonse’s la humanitat superba; facen-s’hi monts i regnes, que el mar muda de llit.

Ja apunto a ses entranyes la ploma per escriure-hi lo jutjament del poble que es creia sempitern: plegau, Atlants, de batre-us-hi; Hespèrides, de riure-hi; purs àngels, a la glòria; fills de Neptú, a l’infern.

Serà ta clava, Alcides, sa enterradora aixada; per ço, fosser* de pobles i mons, jo et guio ací, i a fi de no esqueixar-te lo cor, de ta estimada, per ara repintar-l’hi, la image n’esborrí.

* enterrador

L’Europa tu arrencares de l’Àfrica; les dues dels braços de l’Atlàntida d’un cop jo arrencaré; i a aqueix corc de la terra, sos fills i filles nues, del Déu que adora, als poltres per grana llençaré.

Mes, sents? per sepultar-la la terra ja es mig obre; oh! mira-la estimbada rodar-hi des del cim; li reque o no, ha de beure’s, girada de sotsobre, de l’amargor de l’ira divina l’escorrim.

Ni som en la gran era tots sols eix blat a batre; mira allí com ses ales hi eixampla el Simoün: lo torb de l’Equinocci surt més enllà a combatre, i el mar s’espanta al veure’s d’un altre mar damunt.

I tots d’acord la colquen pel Nord, Garbí i Migdia, esquarterant-la amb boques de gegantins caimans, amb gran rogall dient-ne quiscun que engoliria de l’univers en runa los trossos flamejants.

Aguaita com hi aboquen los pols ses nuvolades, que amb llurs ramats apleguen lo Llevantí i Ponent: s’arruen i espesseixen, al tro arremolinades de mon fuet de flama que atiador els encén.

Lo braol d’un incendi dels núvols ous dessobre? De llamps és una mànega que hi baixa en terbolí. Altres ne sents al fons? Són de l’infern que s’obre per rebre-la, entre Harpies i Fúries, en son si.

Cuita, oh! que és hora; afanya’t! Si tens prou pit, davalla, de Calpe a l’aigua, passa-la, tramonta-la d’un salt; a Hesperis trau dels braços del mar que l’avassalla, i creuré al qui m’apressa, terrible Déu de dalt.—

Ronc tro de trons que en baixa suspèn, a l’estimbar-se, cingles i mars, i al cel, que fa de tornaveu, tement morir, los astres i mons semblen parar-se a oir la nova, altíssima paraula del gran Déu.

—Al dar per cor la terra a eixam de mons, «Covau-la», los diguí a tots; «corona siau-li de claror; i als braços amb cantúries, oh Serafins, bressau-la, que és l’home que hi va a nàixer, l’amor del meu amor».

Per ell de l’ampla cúpula del firmament pengí-la; per guarda els rossos àngels, per llàntia el sol li he dat; i ell contra mi ara aixeca, per fer-se’n Déu d’argila, l’univers que a ses plantes posí, malaguanyat!

Ell contra mi! dels éssers aquell que més amava, aquell de qui volia la pensa per espill, com plau als astres veure’s lluir en la mar blava i a un rei sa noble estampa mirar als ulls d’un fill.

Oh! cada sol, cada astre del cel sent-me una lira que em canta en mons més amples i hermosos son amor, que així l’obaga terra, que ni tan sols s’obira, que eixa taca d’un punt m’haja robat lo cor!

Prou juntí els continents, de l’aigua al destriar-los, perquè en ma glòria unissen ses llengües en un cant; mes lo pecat m’obliga, i amb quant dolor!, a esbullar-los; quin mal t’he fet, fill d’Eva, que aixís m’ofengues tant?

Per què m’escups lo fang, de què et traguí, a la cara? No parant jo d’amar-te, mai pares d’avorrî’m. Recordant lo diluvi tremola el món encara, i ja en demana un altre l’Atlàntida amb son crim.

Mes, prompte a la que esborra del cor mes santes regles com lletra mal escrita, l’esborraré del món; i els segles a venir no sabran dir als segles los vells Atlants, llurs tronos o sepultura on són.

Oh mar! romp la muralla d’arenes que et té presa; foc que bulls dins la terra, desbota sota el mar; caieu-hi, negres núvols, com llops damunt la presa; atia’ls tu, mon àngel, i dóna’ls-la a dragar.

Oh! atolla en sa rodera* lo carro de sa glòria; llança eix got de metzina, si no en beurà tothom; destralejant fes llenya de l’arbre de la història; esbulla els pobles, trenca la terra que es corromp.

* solc que deixen les rodes

I els ‘vui malavinguts fragments en què es partesca, units pels néts d’Hesperis me tornaran a amar, com un parell de braus que el bover desjunyesca per, al ser vells, poder-los millor aparellar.—

Diu Jehovà, i per entre los sols de sa corona sa cara ha vist Alcides, com llunyedà llampec enmig del cel, que, núvol i fosc, flameja i trona, i tantost cau, com arbre que un llamp ha deixat sec.

Mes de prompte, enardint-se son cor a una guspira que li tramet l’Altíssim, despresa de son ull, com estimbada roca, se llança al món que expira, grumoll de terra i aigües d’un caos al rebull.