Cant setè

Chor d’illes gregues

Episodi: l’Estret de Gibraltar s’eixampla, i la mar Interior hi deixa escolar més de pressa ses aigües, deixant veure noves illes i terres. Desvetllament de Grècia. Delos. Les Cíclades. Les Equínades. Sicília. Lesbos. La vall de Tempe. Renaixença. Apoteosi d’Hèrcules.

A les creixentes ones sa immensa portalada va obrint de pinta en ample de Gibraltar lo Freu. Sos dos muntants de pedra fan lloc a la riuada, i el front de Calpe a trossos serveix de marxapeu.

Amb crits d’esglai s’hi estimba la mar, com si en la volta del cel tronàs encara la veu d’Adonaí; i roda amb penyes, boscos, sargassa i llot revolta, muntada com salvatge corser pel terbolí.

I creix, i afamat monstre, rugint la catarata, atrau d’Etrúria i Xipre les aigües cap ençà, sos llacs minva l’Adriàtic, l’Egeu sos rius de plata, i es vessa, urna trencada, lo vast Mediterrà.

Lo riu d’Egipte allarga com cocodril sa boca, Esmirna, Efeso i Troia s’allunyen de Neptú; l’illot de Tiro a l’Àsia s’agafa amb braç de roca, i al bes de Sahara donen les Sirtes son pit nu.

Los Apenins eixamplen son bell repeu* de marbre, Provença creix per veure brotar ses illes d’or, i, com de primerenca tanyada el tronc de l’arbre, los continents se volten de rams d’illes en flor.

* regruix que reforça la base d'un mur

Aixís, a l’aclucar-se lo sol, van a més córrer sos raigs, com rierades d’or fos vers Occident; lo dia, el bruit, la vida de l’univers s’hi escorre, i és de celístia un pèlag bolcat lo firmament.

Mes entre els plecs del ròssec daurat, que el jorn retira, desencastades perles, llambrega* algun estel, espurnes que restaren d’aquella immensa pira, petjades, ai!, de l’astre gegant que omplia el cel.

* emet raigs de llum

Mare dels déus, oh Grècia!, tu dormies, com Venus per les ones bressolada, aquella nit terrible, i res senties del tro i eixordadores harmonies amb què fóra l’Atlàntida enfonsada. Mes, com mantell de setí blau trossada, la mar, que encara amb dos replecs t’abriga, te mostrà nua al cel i et despertares; i als raigs de la celístia tremolosos, i de la lluna amiga, tos tendres ulls, encara somniosos, vers l’hort de les Hespèrides girares.

Llavors per tes arenes rodolaren set càntigues sonores, com de gentils sirenes que sos amors i penes a sospirar vinguessen a tes vores.

Delos

Per la fitora de Neptú arrencada d’un dels tres caires de Sicília bella, vegí’m com nova estrella, del mar immens en la blavor llançada.

Mirant-me les gavines de borrallons d’escuma coronada, cregueren-me llur càndida parella; les àligues marines cregueren-me de lotus flor novella que entre randes de mar i coral·lines hagués badat sa virginal parpella. Al veure’m en los marges de l’Etòlia, l’Aqueloos, als besos de l’aurora, me prenia per calze de magnòlia que li oferís aromes en sa vora.

Les illes me prenien per un navili de rumbosa vela, que, ple de rics aflaires, los joguinosos aires d’Epidauros a Dòrida empenyien; i amb música, remors i canticela los Tritons i Oceànides seguien lo fil d’argent de ma lliscanta estela.

Trobà en mon si dolcíssima acollida. Latona, perseguida per Juno sobirana, de Jove engelosida; quan fins los rius fugien de sos passos, li negava la selva sos ribassos, i el fer lleó ses balmes; a l’ombra recolzada de mes palmes parí, i bressol de Febo i de Diana, jo els gronxí dolçament entre mos braços.

Llavors, sortint de les pactòlees ribes, tot cantant set vegades me voltaren los cisnes de Meònia, i fugitives al meu entorn dansaren del cel les Hores abocant ses faldes de murtra, terebints i semprevives, d’àmbar, coral, topazis i esmeraldes.

Com en camp de violes l’englantina, só de totes les illes la regina; mes, ahir vespre, llesta, a un auguri de pròxima tempesta, del mar de Mirtos m’abriguí en les cales que amb mos perfums emmelo; i recollint les ales, per sempre aquí mes àncores arrelo.

Les Cíclades

Nimfes de peus de rosa, en estolada airosa. de les platges d’Argòlida sortíem per veure a Delos bella; i anàvem i veníem a flor d’aigua llisquívoles com ella; quan nostres peus se gelen, fets branques de madrépora, i s’arrelen; en fàcil promontori s’eixamplen nostres dors i pits de vorí; dins nostre cor sentírem del mar entrar la fredorosa gebre: de narcisos, llentiscles i ginebra garlandes nos cenyírem; i en célica escampada, com flors de l’estelada, entorn de l’illa on infantà Latona, per fer-li de corona, en oasis del mar nos convertírem.

Les Equínades

Nimfes també, de l’Aqueloos filles, amb tants lliris, nimfees i jonquilles dels altres déus les ares enramàrem, que per l’altar del pare sols troncs, fullatge i esporguims trobàrem. Amb un crit horrorós per la ribera lo riu sortí de mare, com un lleó saltant en sa carrera; nosaltres vers la mar, per la drecera fugint, ses falconades sortejàrem, mes entre esculls i núvols de bromera, ja al franquejar ses boques, amb sa alenada fera nos converteix en roques, on ve Proteu a pasturar ses foques.

Morea

Com fulla de morera al revenir la saba en primavera, jo sento amb noves ales espaiar-se ma esplèndida ribera. Veig d’Elida les flors amb tu, Zacinto, flor de les illes jòniques, guaitar-se, i amb un pont d’or a ma gentil Corinto Beòcia emmaridar-se; i enamorats de la rient Citeres lo Maleus forçat i lo Tenari, amb dos rams de palmeres sos amorosos braços acostar-hi.

Sicília

A esclat de mort mos Cíclops treballaren tota eixa nit; remors de malls i encluses dins les fargues de l’Etna rodolaren; en sa infernal horrible xemeneia de flum i flama un brollador se veia; i per valls i muntanyes, la terra, en agonia. vessava a glops lo foc de ses entranyes. Feréstec retrunyia lo tro a ponent, lo terbolí i cridòria, com d’algun continent que s’esllenega amb ses ciutats, sos tronos i sa glòria. Encara allà d’alla trona i llampega; jo a trons i llamps estic temps ha avesada; mes a son cor Itàlia ja no em lliga, puix sols per ésser grega, al veure-la en la fosca endormiscada, per sempre li arranquí mon braç d’amiga.

Lesbos

Entre Lemnos i Chio, mentres anit dormia en son ditxosa (si no és que encara sòpita ho somio) mes dos meitats florides vegeren-se afegides, com dos anells d’una cadena hermosa. Ja mes vinyedes d’Issa allarguen sos domassos per los jardins assoleiats d’Antissa; ja l’anyell delitós amb quatre passos, de bardissa en bardissa, assaboreix la jonça que entapissa mes dues encontrades pariones; i la mar que entretalla mos ribassos afluixant a plaer sos flonjos llaços, mes dos filles bessones avui per sempre s’han donat los braços. Quan inhumanes dones, sa lira trossejant i ses corones, la testa a Orfeu llevaren, menys amargantes que llur cor, les ones en sa falda de perles la copsaren: i bressant-la, bressant-la condolides i amorosint amb besos ses ferides, en los jardins de Flora, de ma rosada vora com present de les Nimfes la deixaren. Obrint son llavi, que la mort esflora, com mústiga poncella que reviva amb ses llàgrimes l’aurora, allí lo nom sospira d’Eurídice la bella; i jo, al sentir-ho, sospirí com ella. Sa melodiosa lira, fontana de dolçura, fou vora el Cisne entre els estels penjada; i jo, de tant mirar-me-la en l’altura, amb terrenal figura la seva celestial he copiada.

Tempe

Rodant, rodant pel cor de mes boscúries lo Peneos, al pas de les centúries, com un corser sens brida anà perdent son galopar salvatge, i dels meus rossinyols a les cantúries i al bruit suau del vincladis fullatge, ses ones argentines, dant besos a les flors i fent joguines, de verger en verger s’emperesiren; i a l’ombra dels rosers que el sol abeura, en llit de lliri-joncs i clavellines, dessota arcoves d’heura com defallides nines, pel son d’amor vençudes s’adormiren. Lo lligabosc, espígol i roselles, al bressoleig de l’aigua s’esfullaren, i soles les estrelles, de blau vestides i esplendors novelles, d’estiu en nits serenes s’hi bressaren. Avui venia a emmirallar-s’hi amb elles sa reina esblanqueïda, quan de l’Olimp i l’Óssa entre les plantes obrint-se ampla sortida les ones udolantes, tornen al llit de sa corrent primera i jo, com en l’abril de ma florida, torní a albergar la dolça primavera.

Veniu, veniu, oh verges de Tessàlia, com al rusc d’or les místiques abelles; deixau per mes gemades fontanelles, oh Pièrides, les aigües de Castàlia; i desvetllant les dolces cantarelles que dormen en la lira, digau-me: ¿qui retira, cortina de mon cel, la cotxa blava, que en mon ombrívol tàlem m’abrigava? ¿al gegantí Peneos, qui el desnia de mos flairosos braços? les aigües de l’Egeu, ¿qui les desvia, com cerves temeroses fent recular sos passos? ¿qui solleva en ses platges onduloses, d’illes rients constel·lacions verdoses?

Grècia respon: —És lo meu fill Alcides; l’he vist des de la serra que, mirador dels déus de la Tessàlia, obira l’ampla terra jaienta arrodonir-se en sa rodàlia, com un escut esmaragdí que volta lo gran riu Oceàª. És mon fill qui solta, Peneos esverat, tes àurees brides perquè del Tempe i ses amors t’oblides. És ell qui us ha descloses, com de mon hort poncelles matineres, oh Cíclades herboses. És ell qui a tu, Citeres, i a tu que el nom prengueres a tes filles les roses,ª vos ha fet de l’Egeu les portaleres.

És Hèrcules qui arranca, Mediterrà, lo vel de tos misteris; l’he vist obrint de Gibraltar la tanca, i envers los camps d’Hesperis, amb una encesa branca mostrar al vell Neptú nous hemisferis.

Digué: i com de blancs cisnes la covada, vora son niu de riberenca molsa, a l’oir la veu dolça de la que els peix mengívola becada, buscant les ales maternals, les illes, de Grècia i de l’Egeu càndides filles, aixecaren un càntic de naixença, que, bressant-les encara en ses conquilles, recorda sospirant la mar immensa. A un caire de muntanya l’Orèade s’enjoia i se perfuma; la Nàiade se banya en la fontana de lletosa escuma; dins l’arrugada escorça de cada arbre bat lo cor d’una dea; pren forma, vida i esperit lo marbre, i en cada flor los Zéfirs amorosos veuen los ulls verdosos de púdica Napea. Al compàs de les Gràcies, harmonisen sa dansa en les riberes los pastors a l’ombriu de les acàcies, i en lo cel blau les rítmiques esferes. I mentre amb sos joiells i amb los de Ceres, l’enramellada Flora, per cobrir de les illes la nuesa, nova catifa de verdor ha estesa, Iris, que el sol enyora, teixeix los set colors en sa garlanda, que el cel pendrà per banda, i del sagrat Olimp entre les bromes los déus fan lloc al més valent dels homes.