(...)
-¿Que te'n vas?- A punta d'alba
demà al matí seré fora;
ja ho veus, ets amonestada,
aviat seràs esposa;
¿què dirà la gent del món
si jo no passo la porta?
-¿I tú pel dir de la gent
mataràs una minyona?
¿Trencaràs la prometensa,
lo jurament que cent voltes
me feres que, d'amagat
del pare, baixava a estones
per amor d'enraonar
amb tu per aqueixes ombres?
¡I me'ls creia! ¡I me'ls vebia
a galet, ¡que en só de tonta!
¡Jo m'ho hagués pensat que abans
lo sol no donàs set voltes
t'havia de pudir! Véste'n...
¿Vols que et vaja a obrir la porta?
Ix d'aquí...-Atúra't un punt
i aprés condemna'm si goses.
Lo sortir de casa teva
és desertar de la Glòria,
es enfonsar-me en l'infern
de l'anyorança en què em deixa
d'aqueix sol que no veuré
allà d'allà de les ones;
mes tu no saps que m'ho manen
lo rector de la parròquia,
ton pare i la teva mare,
ton amor i Déu me'n forcen.
-Això tú t'ho fas.- T'ho juro
per Déu i Nostra Senyora.
Si encara no ho creus, no sé
com dir-t'ho.-¿i em deixes sola?
-¿Sola dius? ¿No tens un pare
i una mare que t'amoixen,
no tens les germanes xiques
que et rodegen vagaroses,
i no tindràs per espòs
un hereu de casa bona
que et cridarà, foll d'amor,
sa nina de l'ull, sa glòria?
¿No tens mossos, no tens béns?
¿Què desitges més? ¿Què anyores?
-¿Què val l'ésser estimada,
l'ésser de cent cors senyora,
si el meu d'esclau arrossega
lligams i cadenes dobles?
¿Què val l'alegrar cent cors
si el meu d'anyorança plora
i li fa llançar anys crusos
la solitud que l'enrotlla?
Sense tú, ¡oh, sí! eixa masía,
ambpla com és i amanosa,
me semblarà una presó
o una gàbia de gotlles,
i aqueixos erms i boscúries,
i aqueixos rius que hi rodolen,
eixos colls i margenades,
eixos vessants i eixes costes
seran un fossar on la mort
brandarà sa dalla torta.
¡Lo meu estimat, no em deixes,
que em moriré tota sola!
No em deixes, i si te'n vas,
vúlgues-me per companyona.
-¡Si sabessis que me'n vaig
a morir! ¿Bandera nova,
no sents a dir que s'ha alçat
no fa gaire a Barcelona
per a anar d'allà les aigües,
que hi ha una terra molt rònega
anomenada el Marroc,
a matar fills de Mahoma?
Me n'hi vaig. -Assenta plaça
per a mi i tot. -¡Mes que totxa!
¿Que t'apar que hi vaig per gust?
¿Que es pateix poc amb la tropa
per boscos i xargalls
a mercè de vents i bromes?
¡Ja podries dur de ferro i equipatges tres arrobes?
-Porto lo rascle del camp
que en pesa cinc. -Mira, noia,
que s'hi pateix molta gana,
tan fresca que estàs i roja...
-Aquí es pateix fam d'amors,
que encara és més rigorosa.
-Doncs, si vols venir amb mi,
ras o no, fem una cosa:
nit enllà, quan tothom dormi,
en escarnir jo dessota
de ta cambra el cant del grill,
deixa lleugera la cotxa
i obre, que com sargantana
m'hi arraparé per defora;
en ser a dalt, per cintura
te lligaré amb una corda,
te baixaré fins a baix
i ens n'anirem per les nostres.
-Doncs, fem-ho així: ¿no m'enganyes?
-¿Jo?... Xit, que el teu pare agoita.