Lo fruit de la xicoira, lo de la flor daurada,
no el coneixeu?
L'heu vist sobre les herbes alçar-se de la prada,
com un cabdell de cànem, com un borrall de neu?
Apar subtil esfera que hi ha caigut de l'aire
i es té damunt d'un bri,
dient a la viola d'olor: -Dona'm ta flaire,
i als pregadéus: -Agenollau-se aquí.
És un pomell d'escuma vanitosa,
una blanca bombolla de sabó,
un vaporós esqueix de nebulosa
que aspira a ser del prat constel·lació.
No el coneixeu, lo fruit de la xicoira?
Ventau-lo i se desfà com una boira.
I aquella inflor que creix
amb tot lo seu estuf,
tot s'esvaneix
d'un buf.
Eixa és ta imatge, oh vanitat superba!
D'aquell orgull ne queda un brinet d'herba
que un peu aixafarà.
Aixís la teva ufana,
aixís ta glòria vana
ben tost s'apagarà
com la claror d'un llum
i es desfarà
com fum.
