No és gaire obirador damunt lo mapa
mon estimat poblet de Folgueroles:
son nom és una titlla
al peu del nom de les ciutats superbes,
però Déu l'ha posat entre les dues
muntanyes capitals de nostra terra,
com bri d'herba entre enormes mil·liaris.
Es un pal de telègraf a on toca
l'elèctrica corrent que d'un a l'altre
envia la bonança riallera
o el temporal que udola com un monstre.
Una tarda d'istiu los negres núvols
s'encastellaven en sos fronts altívols,
com les idees en lo front de l'home
que de passions indòmites és presa.
Los trons sotraquejaven en l'altura;
al formiguer corrien les formigues,
al mas los masiaires:
del camp d'a on los segadors fugien
ne venia fortor de polseguera.
La xafogor feia doblar los braços,
i sobre el pit feixuga
feia abaixar l'enterbolida testa.
Jo no recordo si despert o en somnis
sentí dels dos gegants l'aspre llenguatge:
Deia Puigmal: -Amic Montseny, no et sembla
que minva la nissaga catalana?
Un dia, no cabent en la planícia,
a viure se'n pujava en les altures:
en cada clot bullia algun vilatge,
en cada peu de roca una masia.
Eren les serres formidables ruscos
a on brescava un poble gran i sobri.
Avui pertot arreu se veuen runes,
sols lo vent interromp l'etern silenci
que omple totes les conques pirenaiques.
-No minva, no-lo vell Montseny respon-li-,
sols minven, ai! sa fe i sa força hercúlea:
la gent qui davallà d'aqueixes cimes
ara s'engolfa en la ciutat ja plena,
i en los estanys les aigües se corrompen
i en lo buirac les fletxes se rovellen.
Puigmal diu amb veu aspra:-Si no minva,
doncs què s'és fet lo regne de don Jaume?
doncs què s'és fet lo Rosselló granívol?
què la Cerdanya en dues migpartida?
Més sortosa la túnica inconsútil
de Jesucrist, fou a la sort jugada!
Què es féu la voladúria de ses glòries,
i què es faran ses lleis i son llenguatge?
Roures que tenen ja en la vella soca
la feixuga destral del centralisme?
Oh, Déu! la raça catalana és morta!
-Què dius?-Montseny respon-, mai fou tan viva,
però ses mans no branden ja lo glavi
sedent de sang, ni l'homicida llança,
sinó les eines del treball feixuges,
lo timó de la nau i el de la rella.
Mai tanta vinya engarlandà amb ses toies
sos puigs assoleiats, ni tantes messes
amb llenç d'or abrigaren la planura.
Mai a sos ports volaren tants navilis,
com aurenetes a son niu portant-li
presents de tots los regnes de la terra.
Jamai, jamai sos Jocs Florals sentiren
de trobadors novells tanta cantúria!
Mentre els aucells refilen en sa brosta,
mentres de flors i fruita s'enjoiella,
no és mort encara l'arbre de la pàtria.
Si dorm a la seva ombra alguna tribu,
en lloc de fer-li de fiscal, ajuda'm
de tos torbs amb la veu a despertar-la.-
Llavors a un tro respon un tro feréstec
que ressona set voltes per los núvols,
los cims i l'aiguavés i la planícia
sotrquejant amb aspre terratrèmol.
Jo em deixondí, i a ma estimada pàtria
la sang vaig oferir, l'arpa i la vida,
clavant mon front a terra, de vergonya
de sols tenir per ella un gra d'arena.