CANIGÓ

Ab son germá, lo comte de Cerdanya,
com áliga que á l'áliga acompanya,
devalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve ab son fill de caçar en la boscuria,
quant al sentirhi mística canturia
se n'entra al hermitatge devot de Sant Martí.

Lo Sant, desde'l cavall, vestit de malla,
encés d'amor, d'un colp d'espasa talla,
per abrigar á un pobre, son ribetat mantell;
Gentil, l'aligó tendre, sa armadura
contempla, y, ab coratge que no dura:
-Mon pare, -diu,- voldría ser cavaller com ell.

¿No he feta ab vos contra Almanzor la guerra?
M' ha vist l'espatlla l'enemich? La terra
no reguí jo ab sanch meva y ab sanch de sarrahins?
Per qué l'elm y l'escut que á tants donareu,
á mi, á mi sol, fill vostre, me'l negareu?
No infantan ja les mares guerrers y paladins?

-Fill, hereu de ma gloria y mon llinatge,
ta petició m'agrada y ton llenguatge;
demana si á ton oncle li plauhen com á mi.
-Es hora tanmateix, -diu l'altre comte,-
puix no es ja cavaller, que'n sía prompte;
que vetlle anit les armes, jo l'en faré al matí.-

Com dintre'l rusch murmuriosa abella,
Gentil á orar se queda en la capella,
acompanyat dels comtes, de patges y escuders;
en la tarima del altar se postra
contemplant al sant bisbe que s'hi mostra,
que fou abans que bisbe mirall de cavallers.

La llum de l'alba al peu de l'ara'l troba,
com un colom vestit ab blanca roba,
regalantse ab l'aroma de cristians concells,
sanitosos concells que, abans de gayre,
com papallones volarán en l'ayre;
mes ¡ay! son cor novici també volant ab ells.

-Per Deu batalla, -l'hermitá li crida,-
estima son honor més que ta vida,
com ploma ta arma escriga per tot la santa lley;
sías sempre capçal de l'ignocencia,
si't dobla un vent, que sía'l de clemencia:
escut sías pe'l poble y espasa per ton rey.-

Deixa després la blanca vestidura
y li donan á peces l'armadura,
damunt lo camisol lo platejat perpunt,
abriga ab lo capmall sa testa bella,
son cos gallart y fort ab la rodella
que du les Quatre Barres y un sol ixent damunt.

Guifre, son oncle,'ls esperons li posa,
fent una creu en son genoll, que arrosa
ab una encesa llágrima; l'espasa empunya aprés,
que á un raig de sol lluheix damunt de l'ara,
y á Gentil per cenyirla se prepara,
del puny á la creuhera fentli donar un bes.

Tres colps ab ella sobre'l dors li dona,
derrera injuria que'l guerrer perdona,
mentres li diu l'asceta: -l'espasa es una creu;
batalla y vènç com Jesucrist ab ella,
ama de cor aqueixa esposa bella,
que no l'arranquen vida ni mort del costat teu.-

La hermita es com un ou atapahida
de vells, donzelles y minyons que hi crida
de la sonora esquella lo tritllejar festiu;
apar que hi entren d'aquells cims y planes
ab lo jovent totes les flors boscanes,
sols per besar les plantes al Sant que aquí'ls somriu.

Culliren á faldades les donzelles
pèsols d'olor, violes y roselles,
y al veure dins lo temple lo cavaller Gentil,
entre ell y Sant Martí les comparteixen
y á ruixades al front les hi espargeixen,
com en lo front dels arbres fruyters lo mes d'abril.

Avuy s'escau l'aplech á l'hermitatge:
endiumenjats hi van en romiatge
pagesos y artigayres, pastors y cavallers,
y á Sant Martí quiscun un dó demana,
un dó que'ls concedeix de bona gana,
als camps bones anyades, infants á ses mullers.

Les nines y donzells no pregan gayre,
que'ls tempta, umplint de melodíes l'ayre,
la verda cornamusa que s'infla sota un pi;
lo floviol espignador refila
y al floret de donzelles que desfila
marcant va la cadencia lo colp del tamborí.

Los passarells ne tenen gelosía
y trenan ses cansons ab l'armonía;
la tórtora hi barreja son plor anyoradíç;
piteja lo pinsá, canta l'alosa
y, eco del cel, lo rossinyol hi glosa
angèliques paçades que ha après al paradís.

Hi barreja sa música ò sa nota
de l'aygua'l rajolí, la que degota
dels arbres á la prada, com perla en un mantell;
los tells que'l bes de l'ayre fa remoure
flors nevades y rosses deixan ploure,
que cullen á trench d'alba les nines de Castell.

Prop d'ahont se cabdella y descabdella
lo contrapás, sota una arcada vella,
la Font del Comte raja del cor d'un bosch joliu,
los trèmols, albes y lladerns que abeura
ombra li fan d'un cortinatge d'eura
que atraveçar no poden los raigs del sol d'estiu.

Los dos comtes s'asseuhen en la molsa,
lligats pe'ls sons y melodía dolça:
Gentil plantat á l'ombra se queda d'un euró,
mirant als qui la música destría
y encadena uns ab altres l'armonía,
com lliga les idees ardenta inspiració.

Encaixan los fadrins ab les donzelles,
les parelles galants ab les parelles,
flors que l'amor enfila per férsen un collar:
quant la viventa roda es acabada,
suau, majestuosa, acompaçada,
al ayre de la música comença de rodar.

Al centre de la roda armoniosa
de les nines somriu la més hermosa,
coronat de violes de bosch son front seré.
Gentil prou la coneix, puix se somriuhen,
com dues flors que al mateix arbre viuhen
de la mateixa saba d'amor que les sosté.

Ple d' oracions son llabi que sospira,
l'hermitá piadós á Gentil mira
desde'l portal del temple, rosats sos ulls en plor,
y girantse al sagrari del Altíssim:
-Salvaulo, -diu,- ¡oh Pare amorosíssim!
les filles de la terra vos robarán son cor.-

Lo floviol que plora y que senglota
de prompte puja á sa més alta nota;
com rusch al trench de día la danga se remou,
s'enllesteixen los sons en ses escales,
los peus dels sardanistes prenen ales
y al sol de l'alegría tota ánima's desclou.

Aixís les hores en ses dances belles
lo ritme van seguint de les estrelles
que en giravolta eterna rodejan la polar;
mes canta'l gall y dançan més alegres
y, d'ombra alçant los cortinatges negres,
ab cants d'albada ajudan la terra á desvetllar.

Al desencadenarse la sardana,
com enfilall de perles que s'esgrana,
ne surt també Griselda, la rosa del ramell,
ab gentilesa arranca de sa testa
la corona de reyna de la festa
y en mans corre á posarla del cavaller novell.

Mes queda, al arribarhi, entrebancada
de Tallaferro ab la terrible ullada,
que sens paraules diuli cruel: -Donchs ahònt vas?-
La corona li cau al oferirla
y, al abaixarse'l jove per cullirla,
ab veu de tro li crida son pare: -Donchs què fas?

Què té que veure ab tu aqueixa pastora?
-Pare, -respon,- es del meu cor senyora:
cullint gerts y maduixes un día la encontrí;
ull-presos un del altre,'ns estimarem;
la promesa d'amor ab que'ns lligarem,
so cavaller, si's trenca, no's trencará per mi.

-Donchs de ton cor esborra aqueixa imatge
ò't tornaré de cavaller á patge,
les armes arrancante que no sabrás honrar.-
Gentil resta esblaymat; apar un roure
que'l llamp acaba de ferir y ploure
veu á sos peus ses branques, son front descoronar.

Avergonyida, ella s'adossa á un arbre;
per estátua pendríala de marbre
qui no vejés ses llágrimes rajar com una dèu.
No ho veu la gent del ball ni se'n adona;
á qui dança joyós ¿què se li'n adona;
de la margaridoya que aixafa sota'l peu?

Far grandiós que un promontori amaga,
derrera'l Pirineu lo sol s'apaga,
y'ls ulls d'alguna estrella se veuhen llambregar;
no tan brillants ni tan amunt com elles
se oviran en lo bosch altres estrelles
y s'ou un cant de cèltica tonada ressonar.

Del bosch de Canigó son los fallayres
que dançan, fent coetejar pe'ls ayres
ses trenta enceses falles com trenta serps de foch;
en sardana fantástica voltejan
y de má en má tirades espumejan,
de bruixes y dimonis com estrafent un joch.

Les llums de set en set pujan y baixan,
cinyells de flama los montícols faixan
y's veu entre fumades lo bosch llampeguejar;
surten rius de guspires de tot cayre,
com si's vejessen entre terra y ayre
los llamps y los cometes en guerra sabrejar

Dels fallayres al ball la gent s'atança,
les nines deixan la primera dança,
y un dels joglars, al vèures tot sol ab los fadrins,
llança, ab quimera mossegantse'l llabi,
eixa cançó de verinós agravi,
com un grapat de vívores y negres escorpins

[...]