A pocs metres de la Torre de Morgadès, al costat de l’antic camí de Folgueroles a Vic, hi ha un dels espais més íntimament vinculats a Jacint Verdaguer: la Font del Desmai.

Avui pot semblar una font modesta envoltada de camps, però durant el segle XIX aquest indret fou un espai frondós i recollit que Verdaguer convertí en un dels seus llocs predilectes per pensar, llegir i escriure.

També fou aquí on un grup de joves poetes vigatans acabaria donant forma a l’Esbart de Vic, convertint la font en un dels escenaris simbòlics de la Renaixença catalana.

De la Font de Morgadès a la Font del Desmai

La font formava part de les propietats de la Torre de Morgadès i probablement era coneguda originàriament com a font de la Torre de Morgadès o simplement font de Morgadès.

L’aspecte de la font que coneixem actualment és fruit d’una intervenció realitzada l’any 1861 gràcies a Joaquim Salarich i Verdaguer, administrador de les propietats de la família Picó.

Aquella actuació transformà una surgència natural en una font construïda i preparada per al seu ús.

Seria, però, Jacint Verdaguer qui acabaria donant a l’indret el nom amb què ha passat a la història.

Un lloc especial per a Verdaguer

La relació de Verdaguer amb aquest paratge començà molt abans de la seva carrera literària.

Durant la infantesa freqüentava aquests camps quan ajudava el seu pare en les feines agrícoles de les terres de Palou, properes a la font.

Més endavant, durant els anys de joventut en què vivia a Can Tona, l’indret continuà essent un dels seus espais habituals.

Hi anava per passejar, llegir, pensar i escriure poesia.

Per a Verdaguer, aquell paisatge representava alguna cosa més que un espai agradable: hi identificava la seva vinculació amb la terra natal, la llengua, la història i les tradicions del país.

Ell mateix arribaria a definir aquell entorn com un:

«santuari de la naturalesa»

Per què es diu Font del Desmai?

El nom prové d’un desmai que creixia al costat de la font i que contribuïa a crear l’ambient ombrívol i romàntic de l’indret.

Verdaguer acabà vinculant simbòlicament aquell arbre amb la poesia i amb les trobades literàries que s’hi celebraven.

El nom quedà definitivament consagrat el 19 de juny de 1867, quan Verdaguer hi pronuncià el conegut com a Discurs de la Font del Desmai davant dels seus companys poetes.

Aquell discurs es considera estretament relacionat amb el naixement de l’Esbart de Vic.

L’Esbart de Vic

Des de l’any 1864, Verdaguer i un grup de joves estudiants i escriptors vigatans es reunien en aquest entorn per llegir poesies, comentar textos i parlar de literatura.

Aquelles trobades eren conegudes com les esbartades.

El 18 de juny de 1867, el grup adoptà formalment el nom d’Esbart de Vic i, l’endemà, Verdaguer pronuncià el seu discurs a la Font del Desmai.

Entre els integrants de l’Esbart hi havia:

• Jacint Verdaguer

• Jaume Collell

• Josep Masferrer

• Marian Campà

• Antoni d’Espona

• Francesc Masferrer

• Martí Genís

• Josep Salarich

• Pere Andreu

• Josep Serra i Campdelacreu

Aquells joves compartien l’interès per la poesia, la llengua i la recuperació de la cultura catalana.

Les seves trobades s’inscriuen plenament en el moviment de la Renaixença, que durant el segle XIX impulsà la recuperació literària i cultural de la llengua catalana.

Un paisatge molt diferent de l’actual

L’entorn que coneixia Verdaguer era força diferent del que podem veure avui.

A mitjan segle XIX, la font estava envoltada per una vegetació molt més abundant i formava un petit espai natural ombrívol i recollit.

Una bona mostra d’aquell paisatge és l’oli pintat l’any 1870 per Marian de Picó, conservat al Museu Episcopal de Vic.

L’obra mostra un indret frondós que encaixa perfectament amb la visió romàntica que Verdaguer tenia de la Font del Desmai.

Amb el pas dels anys, bona part d’aquesta vegetació desaparegué i els camps de conreu guanyaren terreny, transformant profundament l’aspecte del paratge.

El monòlit de l’Esbart

L’any 1917, coincidint amb el cinquantè aniversari de l’Esbart de Vic, el Círcol Literari impulsà la construcció del gran monòlit que encara avui presideix l’indret.

La pedra fou extreta d’una pedrera del mas la Sala, coneguda com la pedrera d’en Ton Campaner, i el bloc, d’aproximadament quatre metres d’alçada, fou preparat pel picapedrer de Folgueroles Joan Noguer.

El transport de la pedra des de la Torre de Morgadès fins a la font i la seva col·locació anaren a càrrec del paleta Ylla, de Vic.

L’escultor Pere Puntí fou l’encarregat de gravar els textos, els escuts i les garlandes, mentre que el pintor Ramon Torrents en realitzà el daurat i la policromia.

A la cara principal hi consta la dedicatòria:

EN MEMÒRIA
DE L’ESBART
DE VICH
1867-1917

El monument està coronat per unes garlandes de llorer que envolten una arpa.

Als laterals hi ha representats l’escut de Vic i el de Catalunya, mentre que a la cara posterior hi figuren gravats els noms dels deu membres fundadors de l’Esbart.

Com funciona la font

La font pròpiament dita es troba per sota del nivell del terreny.

S’hi accedeix baixant uns quants graons fins a una petita construcció de planta rectangular, semblant a una capella i formada per carreus de pedra.

A la banda de llevant hi ha un aljub profund, revestit de pedra i cobert amb grans lloses, que recull l’aigua subterrània.

Quan el nivell de l’aljub arriba a una determinada alçada, l’aigua surt pel broc de la font.

L’aigua continua després per una canalització subterrània en direcció al torrent de la Font Vella.

El cabal no és constant i, per tant, la font no sempre raja.

Quan l’aigua també servia per rentar

La Font del Desmai no havia estat només un indret literari.

Durant molts anys, la seva aigua també formava part de la vida quotidiana de les persones que vivien a la Torre de Morgadès.

Fins a l’any 1986, l’aigua no estava canalitzada sota els camps com ho està actualment.

Sortia de la font i circulava a cel obert per un petit rec fins a arribar a una bassa situada a poca distància, a ponent.

A la banda nord d’aquesta bassa hi havia unes pedres preparades com a rentadors.

Les dones de la Torre de Morgadès hi anaven a rentar la roba.

Aquesta petita història quotidiana contrasta amb la dimensió literària del lloc: el mateix espai que Verdaguer convertia en refugi poètic també era una font d’aigua utilitzada per les famílies de l’entorn.

La recuperació de la Font del Desmai

Durant els anys 1968 i 1969, el Patronat d’Estudis Osonencs impulsà el projecte de protecció dels llocs relacionats amb Jacint Verdaguer.

La iniciativa, promoguda per l’advocat Joan Anglada i Vilardebó, permeté recuperar dos indrets especialment significatius: l’església de Sant Esteve de Vinyoles i la Font del Desmai.

El març de 1971, Matilde Foix, vídua d’Armengol, feu efectiva la donació de la Font del Desmai al Patronat d’Estudis Osonencs, que n’és l’actual propietari.

L’Ajuntament de Folgueroles s’encarrega del manteniment de l’espai.

Un lloc que continua viu

La Font del Desmai no és només un monument dedicat a un episodi del passat.

Encara avui s’hi celebren homenatges, conferències, ofrenes i noves esbartades que mantenen viva la memòria de Verdaguer i d’aquells joves que s’hi reunien per compartir poesia.

La font està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).

La seva importància, però, va més enllà de la construcció mateixa.

En aquest petit indret conflueixen el paisatge rural de Folgueroles, la vida quotidiana de les seves masies, els anys de formació de Jacint Verdaguer i un episodi significatiu de la Renaixença catalana.

És precisament aquesta combinació la que converteix la Font del Desmai en un dels indrets verdaguerians més emblemàtics de Folgueroles.