Situat al terme de Sant Julià de Vilatorta, a l’extrem d’una cinglera que separa la Plana de Vic de les Guilleries, el monestir de Sant Llorenç del Munt, conegut antigament com Sant Llorenç de Planeses, és un dels conjunts històrics més importants de l’entorn de Folgueroles.
La seva situació privilegiada el converteix també en un magnífic mirador sobre el territori. El conjunt està format per l’antiga església romànica i les dependències del priorat, avui profundament restaurades.
Uns orígens molt antics
Els orígens de Sant Llorenç són especialment antics i no es coneixen amb exactitud.
L’any 881 ja apareix documentat el castell de Sant Llorenç, que havia pres el nom de l’església situada al seu costat. Aquest fet ha portat els historiadors a considerar que l’església podia ser anterior a la reorganització del territori osonenc durant l’edat mitjana, possiblement d’origen paleocristià o visigòtic.
La primera referència documental directa a l’església és de l’any 1012, quan apareix sota el nom de Sant Llorenç de Planeses. En aquella època ja era una parròquia i tenia vinculades altres esglésies de la zona.
L’intent de crear un monestir benedictí
L’any 1067, les famílies vinculades als castells de Sant Llorenç i de Meda, especialment els Vilagelans i els Meda, intentaren fundar-hi un monestir benedictí.
L’església i diverses propietats van ser cedides a Guifré, abat de Sant Marçal del Montseny, perquè hi establís una comunitat religiosa.
Entre les propietats cedides hi havia també terres de Vila-rabiosa, al terme de Folgueroles.
Per causes que no es coneixen amb certesa, el projecte no va prosperar i els antics patrons recuperaren el domini de l’església i dels seus béns.
La fundació de la canònica de Sant Agustí
Durant les primeres dècades del segle XII es produí una nova etapa de revitalització.
L’any 1125 apareix documentat el sacerdot Ramon Pere, posteriorment considerat restaurador de l’església, i dos anys més tard, el 1127, la canònica de Santa Maria de l’Estany va fer una important donació destinada precisament a la restauració de Sant Llorenç.
No existeix cap document que indiqui amb exactitud la data de fundació de la comunitat canonical, però els estudis històrics situen la seva consolidació probablement entorn de l’any 1140.
L’any 1161 ja tenim la primera referència inequívoca que confirma que la comunitat seguia la Regla de Sant Agustí, i el 1166 ja es parla explícitament de la congregació del monestir.
La comunitat mai no va ser gaire nombrosa: en els moments de màxima activitat hi arribaren a viure aproximadament sis canonges.
Segles de prosperitat
Durant els segles XIII i XIV, Sant Llorenç visqué el seu període de màxima prosperitat.
Els priors exercien jurisdicció civil sobre les terres que envoltaven el monestir i la comunitat rebia donacions i rendes procedents de diferents punts d’Osona.
Entre els seus benefactors hi havia diverses famílies de la petita noblesa comarcal, com els Meda, Vilagelans, Balenyà o Savassona.
La relació amb Folgueroles fou especialment estreta. Diverses famílies hi cediren terres i drets, i el monestir arribà a posseir propietats dins la parròquia.
La parròquia de Folgueroles i Sant Llorenç
La vinculació més important amb Folgueroles es produí l’any 1323.
Després de la mort del rector Guillem Tordera, el prior de Sant Llorenç va demanar al bisbe de Vic que la parròquia de Santa Maria de Folgueroles fos incorporada al priorat.
La petició argumentava que les rendes del monestir eren insuficients per mantenir els sis canonges, un prevere i una desena de persones laiques que hi vivien habitualment, així com per garantir l’hospitalitat que s’oferia als visitants.
El bisbe acceptà la incorporació.
A partir d’aquell moment el prior de Sant Llorenç tenia el dret de presentar el sacerdot que havia d’exercir com a vicari perpetu de Folgueroles, mentre que una part de les rendes de la parròquia passava al priorat.
Aquesta dependència desaparegué posteriorment i Folgueroles tornà a funcionar com una parròquia independent.
La decadència del monestir
A partir del segle XV començà la decadència.
Els priors passaren a ser sovint comendataris, nomenats des de Roma i sense obligació de residir al monestir. Alguns eren bisbes o cardenals que pràcticament no tenien relació directa amb la comunitat.
A mitjan segle XV la comunitat ja s’havia reduït enormement.
Finalment, l’any 1592, una butlla del papa Climent VIII secularitzà Sant Llorenç, igual que altres canòniques catalanes.
Tot i desaparèixer la comunitat regular, es mantingué el títol de prior.
Del Seminari de Vic a la desamortització
L’any 1760, les rendes de Sant Llorenç van ser incorporades al Seminari de Vic, i els seus rectors passaren a ostentar també el títol de prior de Sant Llorenç.
Aquesta situació es mantingué fins a la desamortització de 1845, quan les propietats van ser venudes a particulars.
El conjunt es transformà aleshores en una explotació agrícola. L’antic monestir es convertí en una masoveria i l’església, que havia perdut la teulada, arribà a ser utilitzada com a corral.
La recuperació del conjunt
A mitjan segle XX Sant Llorenç es trobava en un estat de degradació molt avançat.
Cap al 1965, un grup d’amics de l’art antic de Vic i Sant Julià de Vilatorta començà els primers treballs de recuperació de l’església.
Poc després, el conjunt fou adquirit pel vigatà Francesc Farrés i Malian, que impulsà una restauració molt més profunda tant de l’església com de les dependències de l’antic priorat.
Aquesta intervenció va permetre salvar el conjunt de la ruïna, tot i que algunes parts van ser reconstruïdes amb força llibertat i s’hi incorporaren elements arquitectònics que no formaven part de l’edifici original.
L’església romànica
L’església actual correspon principalment a l’edifici construït o consagrat durant el segle XII.
Consta d’una sola nau coberta amb volta de canó i un absis semicircular principal. A banda i banda de l’absis hi ha dues petites absidioles que formen una característica capçalera trevolada.
Aquest tipus d’església, amb tres absis disposats en forma de creu però sense cimbori, es troba també en altres temples romànics catalans.
A l’interior es conserven també quatre sarcòfags de pedra.
L’edifici va patir diverses modificacions durant els segles XVI i XVII i bona part del sector occidental i de les dependències actuals corresponen a reconstruccions modernes.
La llegenda dels frares de Sant Llorenç
A més de la història documentada, Sant Llorenç conserva una curiosa llegenda popular relacionada amb Folgueroles.
Segons aquesta tradició, a l’edat mitjana hi vivia una comunitat de frares molt intel·ligents que s’havia enemistat amb el rei.
La tensió hauria arribat fins al punt que els frares haurien segrestat el monarca. Un cop alliberat, el rei ordenà clausurar el monestir i empresonar-ne tots els religiosos.
L’ordre fou enviada a l’alcalde de Folgueroles, però aquest no sabia llegir i va demanar als mateixos frares que li llegissin el document.
Els religiosos, evidentment, li explicaren una versió completament diferent del que deia l’ordre i aconseguiren que l’alcalde tornés tranquil·lament a Folgueroles.
Aquella mateixa nit els frares abandonaren Sant Llorenç.
Quan el rei descobrí què havia passat, segons la llegenda, decretà que a partir d’aquell moment qualsevol persona que volgués ser alcalde havia de saber llegir i escriure.
Una història difícil de demostrar documentalment, però que forma part de la tradició popular associada al monestir i de la seva relació amb Folgueroles.
Les parròquies unides al monestir
