Jacint Verdaguer i Santaló

Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles (Osona) el 17 de maig de 1845, en una família pagesa, modesta però relativament il·lustrada. A deu anys ingressà al Seminari de Vic, on cursà estudis eclesiàstics. L'any 1870 fou ordenat de sacerdot, i celebrà la primera missa a la capella de Sant Jordi de Puigseslloses. Del 1863 al 1871 residí a can Tona, una masia a mig camí entre Vic i Folgueroles, on escriví les seves primeres obres literàries.

Després d'un curt vicariat a Vinyoles d'Orís (1871-1873), i afectat de fortes cefalàlgies, passà dos anys fent el trajecte d'Espanya a Cuba, com a capellà de vaixell, en els vapors de la Companyia Transatlàntica d'Antoni López, futur marquès de Comillas. El 1877 entrà al seu servei com a capellà de la família, i sis anys més tard li fou confiat el càrrec d'almoiner. Durant els més de quinze anys que visqué al palau dels Comillas, a la rambla de Barcelona, Verdaguer tingué ocasió de tractar personalitats de l'alta societat catalana i espanyola, i pogué realitzar llargues excursions pel Pirineu, fer estades en balnearis i residències del marquès, i dur a terme viatges importants al nord d'Àfrica, als països de l'Europa central i a l'Orient Mitjà, dels quals deixà constància literària.

El 1886, de tornada d'un viatge a Terra Santa, sofrí una crisi espiritual que li provocà un desig de purificació i d'ascetisme, acompanyat d'un increment de les funcions pròpies del seu ministeri i, més concretament, les derivades del seu càrrec d'almoiner. A partir del 1889 entrà en contacte amb vidents i practicants d'exorcismes, i es convertí aviat en propagador d'aquestes activitats, poc aconsellades per l'Església i prohibides pel bisbe de Barcelona. Endeutat Verdaguer amb la compra d'una finca a Vallcarca, per salvar-hi una capella i establir-hi un lloc d'oració i de penitència, Claudi López, el segon marquès de Comillas, decidí prescindir dels seus serveis com a capellà almoiner i, amb els bisbes de Barcelona i de Vic, Català i Morgades, respectivament, planejà el seu trasllat a la capital d'Osona, amb el pretext d'una cura de repòs. Després d'alguns dies al palau episcopal de Vic, al maig del 1893 Verdaguer s'instal·là al santuari marià de la Gleva (Osona), on residí dos anys.

Per l'abril del 1895, contravenint a les ordres del seu bisbe, abandonà la Gleva i s'establí a Barcelona, al domicili particular de la família Duran -una vídua i dues filles-, amb la qual havia entrat en relació alguns anys abans. El mes de juny publicà un comunicat a la premsa de Barcelona en què es declarava, "davant de la gent honrada" de la ciutat, víctima d'una persecució injusta. Morgades el privà de celebrar missa i d'exercir funcions sacerdotals. Verdaguer respongué a la prohibició amb una sèrie d'articles periodístics "en defensa pròpia", de gran impacte públic. L'enfrontament del capellà poeta amb el seu superior eclesiàstic, amb el marquès que l'havia acollit, i amb alguns dels seus amics íntims i familiars (el canonge Jaume Collell, l'advocat -i cosí seu- Narcís Verdaguer i Callís...), adquirí una dimensió social que transcendí el marc estrictament eclesiàstic. L'escàndol fou clamorós. El "cas Verdaguer" esdevingué el centre d'interessos socials i polítics oposats. Dos anys després lliurà una segona sèrie d'articles a la premsa, encara més virulents i agressius. A la fi del 1897, però, mitjançant la intervenció dels pares agustins d'El Escorial i del bisbe de Madrid, Morgades s'avingué a una reconciliació, formalitzada amb l'acceptació d'un escrit de retractació de Verdaguer, i, el gener de l'any següent, li concedí novament les llicències sacerdotals. Adscrit amb un benefici a l'església de Betlem, visqué els darrers anys a Barcelona, fins que, víctima de la tuberculosi, i després d'una llarga malaltia, fou traslladat a la Vil·la Joana de Vallvidrera, on morí el dia 10 de juny de 1902. Tres dies després, fou enterrat al cementiri de Montjuïc, a Barcelona, enmig de la manifestació de dol més impressionant de la història de Catalunya.