Es troba al centre del poble de Folgueroles i documentada des de l'any 967. Entre els segles XIII i XV, va exercir el control sobre aquesta parròquia, la canònica de St,Llorenç del Munt, com a resultat de la seva influència aquesta església tenia com a patró a St. Llorenç.

Es tracta d'una edificació de planta rectangular amb una sola nau i un sol absis al qual li manquen dues absidioles. Tot i les reformes que ha sofert, l'exterior ens permet visualitzar l'absis decorat amb arcuacions cegues i lesenes, en sèries de dos arcs cecs i lesena. Presenta tres finestres de doble esqueixada. La nau és coberta amb volta de canó. Al segle XIII s'amplià l'església per la part de ponen amb un atri obert a les tres bandes. Les modificacions que acabarien donant una fisonomia barroca a l'edifici es van iniciar a principis del segle XVII (1607). Concretament s'hi va construir una capella dedicada al Roser, i més tard s'hi afegí la de St. Isidre i St. Joan Evangelista. A finals del segle XVII s'arrengà la teulada, que estava molt malmesa, es modificà la part dels peus de l'església aixecant la volta de l'atri i unint-lo a la nau.Aleshores s'aprofità la reforma per traslladar la portalada i a cada costat, dins arcosolis d'arc apuntat, s'ubicaren els dos sarcòfags gòtics avui desapareguts.

El 1730 es va reconstruir la sagristia, que havia estat incendiada per les tropes franceses al segle XVII. El volum extern de l'edifici és el resultat de la reforma de finals del segle XVIII, que van construir un pis sobre la volta de l'església per donar una solució definitiva al problema de les humitats.

Als murs laterals i a la façana es veu clarament la factura de l'edifici barroc format per carreus regulars, de grans dimensions, ben treballats i de pedra de Folgueroles, que s'instal·là damunt del temple romànic i ca permetre la creació d'un ampli sostre mort que durant anys fou la seu de l'escola i de l'ajuntament.

La composició de la façana principal es reparteix verticalment en tres cossos: el central està coronat pel campanar d'espadanya - datat sobre la pedra el 1796 - i s'uneix als laterals a través d'unes formes sinuoses coronades per esferes. Al 1880 es van fer les reformes als altars dedicats a Sant Joan Evangelista i a Sant Miquel. Amb aquestes reformes també es va construir un mur que tancava el recinte del cementiri. A finals del segle XIX l'església comptava amb un campanar amb rellotge públic i una campana procedent de Casserres.

La portalada romànica fou restituïda acabada la Guerra Civil (1936-1939). Les obres van anar a càrrec de Camil Pallàs, que la col·locà en un cos sortint del mur, cobert a dues vessants. Està formada per un arc amb quatre arquivoltes i quatre capitells. Les arquivoltes estan decorades amb temes vegetals, florals i soguejat, mentre que els capitells alternen la vegetació amb la figuració animal. Les arquivoltes són cisellades amb motius vegetals i descansen sobre impostes decorades amb fulles d'acant molt estilitzades.

Els quatre capitells, en forma de tronc cònic, tenen la disposició invertida respecte de l'original. En els dos interiors (abans exteriors) hi ha una decoració vegetal amb fulles d'acant i els exteriors són figurats, al de la part dreta hi ha una àguila amb les ales esteses i a l'altre una sirena que s'agafa les dues cues amb les mans. A nivell iconogràfic, l'àguila és el símbol de Sant Joan evangelista, representa l'esperit del bé, i la sirena peix, d'origen mesopotàmic, representa el peix que devora l'home; té un caràcter negatiu com a símbol de la temptació i del pecat.

Les tres campanes del campanar

Hi ha tres campanes al campanar de Folgueroles. La petita, que els tècnics la classifiquen com “campana de senyals” és la dels quarts. Amida 40 centímetres de diàmetre i té un pes aproximat de 37 kg sense comptar el jou. És la més vella de les tres, es va fondre el 1776 i té una imatge de la Mare de Déu i un repujat d’estrelles que formen una creu.

Una altra campana, la que es troba a l’ull dret de l’espadanya, té un diàmetre de 89 centímetres i el bronze un pes aproximat de 408 kg. El jou és de fusta i coronat per un contrapès de pedra. La fongué Antoni Raurell de Vic l’any 1822, tal com es pot llegir en l’epígraf  FECIT ANTONIO RAURELL * DE * VICH * 1822 que es troba gravat a la cintura de la campana. En un altre epígraf hi ha escrit VOCOR MARIA IOSEPAM BARBARAM, o sigui que els noms de la campana són Maria, Josepa i Bàrbara.

Hi ha altres epígrafs, garlandes i sanefes que conformen tot plegat una campana molt interessant per la quantitat de repujats, per la qualitat dels detalls i la molta informació dels escrits. De tots sobresurten tres imatges molt detallades: una de la Mare de Déu de la Damunt, una altra de Sant Isidre i una de Santa Bàrbara. També són ben curioses les sis cares gravades a les anses de la corona.

La tercera campana del campanar, la que ocupa l’ull esquerra de l’espadanya, és la més jove (va ser fosa l’any 1957 pel fonedor Salvador Monclús de València) i alhora la més gran de les tres, mesura gairebé un metre de diàmetre (95cm) i una alçada de 2,25 metres entre el jou (135cm) i la copa. Va ser batejada amb els noms de Montserrat, Carme i Teresa, donada per la família Gelabert i apadrinada per Joan Gelabert i Montserrat Ciuró.

El dia 12 de maig de 2011 fou baixada del campanar i despullada del seu jou de ferro ja que els jous de metall ensordeixen el so. se li va canviar el jou de ferro per un de fusta (elondo) amb contrapès de pedra blava de Folgueroles. Per estar ben equilibrada el jou de la campana ha de pesar el 80% del pes de la copa, i la nostra ho compleix amb exactitud: el jou (amb la fusta, pedra i tirants) pesa 396kg, mentre que la copa (de bronze “campanile”, 78% de coure i 22% d’estany) i el batall (de ferro) en pesen 490.

Això permet ventar-la sense que produeixi vibracions perilloses i molestes. I el so ha de ser brillant i durador, i ara, amb al jou de fusta, quan el batall bat a l’anell sonor treu de la copa una ressonància de més puresa sonora i d’harmònics.